Parc Natural de les Hoces del riu Duratón

Aquesta zona, que comprèn els trams mitjans del riu Duratón, va ser declarada Parc Natural el 27 de juny de 1989 pel Parlament Regional de Castella i Lleó, formant part de la xarxa d'espais protegits de la regió; aquesta declaració es va fer en reconeixement de la importància dels seus ecosistemes naturals i valors paisatgístics. La colònia de voltor griffó establerta a la zona protegida es considera la més gran d'Europa, tant pel nombre – 710 parelles reproductores registrades el 2015 – com pel seu èxit reproductiu. Aquesta colònia s'ha convertit en una de les principals atraccions del parc.

Les Hoces del Río Duratón es van classificar com a Zona de Protecció Especial per a Aus (ZEPA) i es van incorporar a la xarxa Natura 2000 l'abril de 1991; van ser designades com a Lloc d'Importància Comunitària (LIC) el gener de 1998. Des del 2004, el parc es gestiona a través del Projecte LIFE, un programa d'acció específic de la Unió Europea, en el marc del qual es duen a terme diverses mesures de manteniment i restauració, juntament amb esforços per garantir el desenvolupament sostenible dels recursos del parc.

El parc ocupa una superfície de 5.037 hectàrees, que s'estenen per terrenys dels municipis de Sepúlveda, Sebúlcor i Carrascal del Río, tots ells a la província de Segòvia. A més del seu patrimoni natural, compta amb un important patrimoni cultural, la qual cosa el converteix en una important destinació turística i d'oci. Cal destacar especialment la capella de Sant Fructuós i el monestir de Nostra Senyora de la Hoz.

Descripció

El Parc Natural de les Hoces del Río Duratón es troba al nord-est de Segòvia, aigües avall de la localitat de Sepúlveda. En aquesta zona, el riu ha esculpit un congost profund, que en alguns punts té un desnivell vertical de més de 100 metres.

A més de l'interès i la bellesa del paisatge, el congost també acull una gran riquesa de tresors arqueològics i històrics.

El riu Duratón recorre 27 quilòmetres pel congost que ha esculpit a la roca calcària. En l'últim terç d'aquest tram, forma meandres estrets que accentuen encara més la profunditat del congost. Les parets, que en alguns punts arriben als 100 metres d'alçada, serveixen de llocs de nidificació per a moltes espècies d'ocells, però les més significatives són les aligoters, que s'han convertit en una de les principals atraccions del parc.

Les característiques topogràfiques d'aquesta zona protegida fan que s'hi puguin identificar tres entorns o biotops diferents. La part superior està ocupada per un erial, on abunden els boscos d'alzines i sabines, tot i que aquestes han estat greument afectades per la intervenció humana. També hi ha bosquets de pi roig que creixen en substrat arenós. El fons del canó, amb l'excepció de la zona inundada pel pantà, està ocupat per un bosc de ribera format per salzes, pollancres i verns, entre altres espècies. Les parets dels penya-segats donen suport a una vegetació rupícola, típica dels terrenys rocosos i adaptada a l'escassetat de sòl i aigua. Aquests tres hàbitats diferents acullen una gran varietat de fauna, amb els ocells com a espècies de particular importància.

Als alts penya-segats que coronen les gorges, hi fan niu gairebé 700 parelles de voltors griffons, juntament amb un gran nombre de voltors egipcis, àguiles reials i falcons peregrins.

Patrimoni cultural

Les característiques naturals de la zona es veuen reforçades pel valor històric i artístic de la capella romànica de San Frutos, el monestir de Nuestra Señora de los Ángeles, al peu de la gorga, i la Cova dels Set Altars.

La capella de Sant Fructuós

La ruta de senderisme més fàcil per les Hoces del Duratón comença a l'obertura en el terreny on acaba el camí de Villaseca. Des d'allà, dirigiu-vos cap a l'espinada rocosa, envoltada de precipicis, sobre la qual s'alça la capella de Sant Fructuós. Després de creuar una profunda escletxa coneguda com 'La Cuchillada' per un pont de pedra, s'ascendeix fins a l'antic monestir benedictí. Segons la tradició, 'La Cuchillada' va ser oberta de bat a bat per Sant Frutos amb el seu bastó per aturar els sarraïns i protegir els habitants de Sepúlveda que demanaven ajuda; per tant, la escletxa marca el terreny 'sagrat' que els infidels tenien prohibit trepitjar.

Encimbellada
en un replanell sobre el penya-segat s'alça la capella de Sant Fructuós –en realitat, el Priorat de Sant Fructuós–, un edifici romànic del segle XII construït sobre una estructura visigòtica anterior del segle VII. La seva fundació s'atribueix a Sant Fructuós i els seus