Vilafamés: un castell, un Miró i molts “culs vermells”

Vilafamés, a 25 quilòmetres de Castelló de la Plana, és un poble que descobreixes en una d'aquestes rutes sense rumb per les carreteres castellonenques. Postal típica, amb el castell a dalt. Les cases a sota, amuntegades a la costa amb aquesta lògica deliciosament caòtica que només tenen els pobles medievals entenen més enllà del concepte de «com viure en un pendent sense caure al buit». Potser és per això que Vilafamés fa més d'una dècada que pertany al club de Los Pueblos Más Bonitos de España, i havíem de descobrir per què.

Llegenda dels «culs vermells»

Aparcat el cotxe, prenent el carrer de la Font des de l'aparcament, la primera parada que farem serà a la plaça de la Font. És petita, amb una font que sembla voler parapetar-se a la muralla. Aquest punt ens permet delimitar des de baix el conegut barri musulmà del Quartijo. Els carrers s'estrenyen, el traçat es torna irregular i les costes cap al castell desafien la gravetat però sense excés. És a dir, sense que el passeig es converteixi en funambulisme, com passa amb els pobles del sud.

Però nosaltres anem per l'altre costat, pel carrer de la Font cap al castell. A pocs metres de la plaça apareix, al flanc esquerre del carrer, un dels emblemes de Vilafamés: la Roca Grossa. Prop de 2.163 tones de rodeno encaixades enmig del carrer, sense ancoratges, sostingudes únicament pel seu propi pes. Podria haver estat un tità qui la col·loqués allà en temps més pagans; i, de fet, hauria estat un caramel per a tot plomífer mitològic. Però tot apunta que es va formar fa milions d'anys quan probablement l'ésser humà ni tan sols era un projecte del destí.

Segons expliquen els parroquians, hi ha una llegenda que diu que alguns veïns, cansats que pertorbés el trànsit, van intentar moure-la lligant-li cordes. La corda va cedir, tots van caure sobre el fang i van acabar amb les natges tenyides d'aquell color rogenc tan característic de la terra de Vilafamés. Així va néixer el seudogentilici amb què es coneix els habitants d'aquest poble: els «culroig», en castellà de anar per casa els «culos rojos».

En arribar al final, cal girar pel carrer Cervantes per fer parada a l'Oficina de Turisme i recollir els tips necessaris per aprofitar al màxim l'escapada. Sobretot per a totes les activitats que es poden fer a l'entorn natural d'aquest increïble poble de la província de Castelló.

L'obra de Joan Miró

En sortir de l'oficina, cal prendre el carrer Diputació Provincial en direcció al barri del Quartijo. A pocs metres, es troba un dels llocs imprescindibles de Vilafamés: el Museu d'Art Contemporani Vicente Aguilera Cerni, més conegut com MACVAC. No s'ubica en un edifici qualsevol, ja que s'ha instal·lat al Palau del Batlle, un palau del segle XV que exemplifica aquell gòtic valencià que triomfava en aquesta terra alhora que ho feia el Quattrocento a Itàlia, que no feia més que descol·locar caps a la ciutat de Florència.

Des de l'any 1972 és la seu del MACVAC, un projecte que es remunta a 1968, quan el crític d'art valencià Vicente Aguilera Cerni es va deixar caure per Vilafamés per veure un familiar. Pel que sembla va ser idea seva aixecar un Museu d'Art Contemporani i el consistori no li va fer ascos. El museu obre al Palau del Batlle el 1972 i des d'aleshores va alimentant la seva col·lecció permanent amb l'ajuda gairebé exclusiva de donacions i cessions dels artistes. Prop de 700 obres acumulades amb aquest mètode desinteressat, sense compra sistemàtica de fons. Tot un èxit.

La col·lecció és un veritable luxe, que inclou peces de Picasso, Chagall, Motherwell, Sempere, Tàpies, Robert Capa i Miró. Precisament, l'any 1980, Joan Miró va donar al museu, sota el nom de Golafre, una litografia amb una dedicatòria manuscrita datada el 26 de juny d'aquell any. I Vilafamés es va morir d'amor.

L'entrada no és gratuïta, costa tres euros, però més que ben invertits. A més, no és l'únic museu d'art contemporani del poble. A pocs metres es troba el Museu Berreby, la casa d'un pintor d'origen algerià que es va passar tota la vida viatjant pel món i que, per coses de la vida, va decidir deixar la seva obra exposada al poble de Vilafamés, al qual professava devoció. I aquesta entrada sí que és gratuïta.

Un castell entre miradors

Voltant el museu s'arriba al carrer de l'Església, on a la meitat del carrer es troba l'església de l'Assumpció. Construïda entre els segles XVI i XVIII, és fidel a l'arquitectura de la zona, barrejant gòtic tardà, renaixement i barroc en capes que descobreixen com en cada segle s'hi anava afegint un nivell més a la seva estructura. El seu caràcter és sobri al retaule major i a les capelles, amb poca ornamentació. Res més.

Però us adonareu que on tothom s'atura és a l'exterior. Més concretament, al mirador als peus de l'església. El balcó de Vilafamés a La Plana de l'Arc s'obre de bat a bat: vinyes, ametllers, camps que semblen tocar els núvols a l'horitzó... Aquí hi ha la panoràmica del viatge, el retrat perfecte d'un paisatge que no deixa indiferent absolutament ningú.

Des de l'església, cal seguir exercitant adductors i quàdriceps, perquè el carrer continua pujant fins a la part més alta del turó, on el castell marca el final del recorregut. Els carrerons del Quartijo aturen el seu tomb a l'església de la Sang, situada davant del castell. Es tracta del primer temple cristià aixecat al municipi després de la conquesta del segle XIII. I es va fer aprofitant un aljub islàmic que va acabar integrat en la seva arquitectura, com a part de la cripta. El seu nom no té res a veure amb cap pràctica sagnant de la Inquisició, no us ho penseu. En realitat, l'any 1612, quan l'edifici passa a mans de la Cofradía de la Purísima Sangre de Jesús, va adoptar aquest nom per la veneració al Crist de la Sang. A l'interior es poden contemplar frescos barrocs dels germans Guilló.

El castell és la parada final. El seu origen és andalusí i se sap que va ser conquistat l'any 1233 per Jaume I, va passar per les ordes militars de Montesa i Sant Joan i va travessar segles de penúries i conflictes. La torre circular que es veu a primera vista és posterior, més concretament del període carlista del segle XIX. Conserva del seu passat islàmic un discret aljub, que sembla estar amagat al costat de la base de la torre.

Bonus track per a curiosos

Baixant des del castell cap a la part nova del poble i prenent el carrer de Sant Antoni, abans d'arribar a l'aparcament trobareu la Silla Roja. És la típica cadira de poble de fusta i vímet, però amb certes peculiaritats. Mesura quatre metres d'alçada, és de color vermell intens i mira al nucli antic des d'una de les panoràmiques més boniques del poble.

A l'oficina de turisme us donaran informació de la quantitat d'abrics i jaciments arqueològics que hi ha als voltants de Vilafamés. A la Cova de Dalt del Tossal de la Font, una extensa xarxa de galeries càrstiques de 2.282 metres al costat del nucli urbà, es van recuperar l'any 1980 fòssils humans pertanyents a Homo neanderthalensis, que podrien tenir entre 90.000 i 70.000 anys d'antiguitat.

Ja a la carena, es pot fer una excursió molt bonica a l'Abric del Castell, un dels conjunts de pintura rupestre esquemàtica més importants de la Comunitat Valenciana. Està declarat Patrimoni Mundial per la Unesco des de l'any 1998.

I per menjar:

• El Rullo: Es troba a la part alta del carrer de la Font, i és un hotel rural amb un restaurant de cuina de proximitat. La carta va directa al gra, perquè aquí es ve a menjar l'Olleta de Vilafamés, un guisat de cullera contundent amb cigrons, orella i card que fa generacions que és la marca de la casa. També són famosos pel tombet de xai i l'arròs al forn dins d'una carbassa, un plat molt d'aquí que cal encarregar amb antelació (Carrer la Font, 2).

• La Vinya Tapes i Vins: Molt a prop de la Roca Grossa, aquest restaurant potser crida poc l'atenció, però us recomano fer-hi un cop d'ull. És un local petit, on la cuina es fa amb mimo i dedicació. Combina producte local amb una tècnica molt actual: gyozas farcides de llonganissa i morcella casolanes, canelons de rap amb bolets i gambes, panxeta a baixa temperatura amb ou poché... Carta curta però amb molt de sentit. Això sí, si no reserves, estàs perdut (Carrer la Font, 17).

https://www.traveler.es/articulos/vilafames-castellon-que-ver