Per camins rurals i a través de pobles. Corcolilla i El Collado

Alpuente és terra de descobriments. La geografia física i humana del seu ampli terme municipal, mosaic d'aldees i llocs, té reservada al visitant una petita revelació en cada turó, en cada vall, en cada camí que se seguisca. Memòria i paisatge són una sola cosa a La Serranía i el temps, aparentment detingut, es respira al ritme pautat que marquen les gents dels caserius.

Des de la població matriu només cal seguir la tranquil·la carretera (CV-354 o CV-350), antiquíssim traçat del que antany va ser el Camino Real. Et porta per la suau vall mentre s'ascendeix des dels 970 m d'Alpuente fins als gairebé 1300 m de La Torre i, al llarg del camí, desvela a poc a poc alguna d'aquestes pedanies. Des de fora sembla que no tenen molta activitat, però en entrar te les trobes vives, amb la seua gent al carrer, prenent la fresca o anant i venint amb el tràfec de diari, transformant el quotidià en art de viure.

Corcolilla i El Collado són dues d'elles, perles del territori que ofereixen els seus contorns per a prendre'ls amb gust i cert repòs. Formen part de la malla de pobles que han fet de l'arquitectura de pedra en sec identitat comuna i dels barrancs que s'obrin des de les serres del Sabinar i Javalambre, un tapís de miraculosos cultius. Entre una i altra hi ha dos més: El Hontanar i La Almeza. S'travessa la vall de camps de secà on el cereal, l'ametler i l'olivera són els grans senyors del territori. El trajecte es recorre sense presses i, si es prefereix caminar per les senderes que han unit sempre les aldees, millor fer-ho amb pauses.

A la solana del turó del mateix nom, Corcolilla és pur aire medieval. Als seus carrers, a les seues cases i en aqueix forn morú de façana blanquíssima on es pot menjar la història en un tros de pa de bolla. San Bernabé Apóstol és el titular del temple catòlic que va fer del caseriu, parròquia, i de la fe, comunitat. L'edifici és, en si mateix, un traductor del temps reflectit en la maçoneria dels seus murs, des del gòtic del XIV al barroquisme del XVIII. Però també el bell cofre que atresora les devocions entre rica rajoleria valenciana i cúpules d'original disseny. Una, la dels agricultors Sants de la Pedra, San Abdón i San Senén, protectors de collites i per extensió de vides. Una altra, la de la Santísima Virgen de la Consolación, que té en una bella talla gòtica el centre de la seua veneració.

Pel Camino del Hontanar s'arriba a aquesta pedania nascuda entre els barrancs Rubio i Hondo. Saluden al pas fonts i rosers, balcons i el llavador, net com l'aigua que conserva en les seues piques. D'ací parteix el Camino del Collado, que deixa a ponent el Cerro del Poyo amb el castell i el Puntal de los Romeros abans d'arribar a aquesta aldea a gairebé 1200 metres sobre el nivell de la mar, limítrofa amb Terol. De nou fonts i llavadors ens parlen de llocs comuns de dones, de converses, de rialles, de cançons per a alleujar el treball domèstic, de confidències. La de la Teja, de Tollo, del Barrio Alto. Als voltants: la del Conejo, la del Cebrillo o Fuente Roya, molt prop del Barranco del Agua Buena. També la seua Església, dedicada al Sant Arcàngel Miquel, és museu de valuós art amb el retaule de la Verge Maria atribuït al obrador del florentí Gherardo di Jacopo Starnina, peça de transició entre el trecento i el gòtic internacional, clau en la formació de la incipient escola valenciana. Es va instal·lar a El Collado procedent d'Alpuente arran de les obres d'ampliació realitzades en la seua Església Arxiprestal a la fi del segle XVIII que van transformar la capçalera del temple deixant fora de l'espai reformat aquesta obra de grans dimensions. Una peça d'art supervivent d'espolis i inexplicables periples en aquests últims 200 anys, que van deixar una part de les seues taules al Museu de Saragossa, unes altres en col·leccions privades i una altra va tornar a El Collado, on va romandre invisible i anònima fins a la seua recuperació ja en aquest segle.

Qualsevol de les aldees, no obstant això, ha de recórrer-se amb calma. Només cal continuar pels camins i esperar amb atenció quin serà la pròxima trobada.