Museu d'Art Contemporani de Vilafamés; història d'una genialitat

En una visita a Vilafamés a finals de la dècada de 1960 del segle XX, el crític d'art Vicente Aguilera Cerni (València, 1920-2005), una figura fonamental per a entendre l'evolució artística de les últimes dècades, va tenir una il·luminació. Era l'any 1968. El territori valencià encara estava lluny de comptar amb una xarxa consistent d'art modern i contemporani, i la idea de crear un museu per a acollir aquesta vessant artística en una petita població de l'interior de Castelló era poc menys que revolucionària.

Aguilera Cerni, que va ser president del Consell Valencià de Cultura (CVC) —hi ha un retrat seu exposat al MACVAC, cedit per aquella institució i obra de Rafael Armengol—, va tenir la visió de combinar una població amb encant amb l'exhibició d'art contemporani. Hi havia, a més, la complicitat de les autoritats municipals del moment. I amb el temps es va trobar una seu en condicions: el Palau del Batlle, un imponent edifici del gòtic valencià del segle XV, amb espai suficient en els seus quatre nivells per a albergar una col·lecció d'art que va començar amb unes desenes d'obres al Museu del Vi i que es va anar ampliant progressivament.

Així va néixer, en un lloc insospitat, el primer museu d'art contemporani en terres valencianes. I també un focus de creació, ja que molts artistes, inclòs el mateix Aguilera Cerni, van adquirir habitatges a Vilafamés. Noms com Joaquín Michavila, José Palanca, Nassio Bayarri o Teresa Eguibar, entre altres, es van fer amb habitatges al nucli antic, abandonats pels veïns que buscaven a la part baixa una millor accessibilitat.

En aquest context, resultava més fàcil anar incorporant patrimoni a la col·lecció. Després de redactar uns primers estatuts el 1970, Aguilera Cerni va començar a contactar amb artistes per a exposar-los la idea i sol·licitar-los cessions i donacions d'obres, obtenint una resposta molt positiva. La primera gran exposició, amb vuitanta obres, es va celebrar a la Biblioteca Municipal. Un èxit que va impulsar l'adquisició, amb el suport de la Diputació de Castelló, del Palau del Batlle.

a l'agost de 1972, l'actual seu va obrir les seves portes, reforçant unes sinergies entre Vilafamés i el món de l'art que perduren fins avui, que han tingut un impacte social i econòmic fonamental en la població i que han donat lloc a iniciatives com la creació del Centre Internacional de Documentació Artística. Amb diferents denominacions al llarg del temps, el museu ha acollit no només una important col·lecció i exposicions temporals, sinó que també ha estat escenari d'activitats culturals de primer nivell. Una trajectòria que ha estat reconeguda amb diversos premis i distincions, tant en territori valencià com fora d'ell.

Un fons artístic excepcional

Actualment, el MACVAC compta amb un fons extraordinari de unes 1.000 obres, exposades principalment en les seves 29 sales, amb rotacions i en mostres realitzades fora de la institució. Un patrimoni extraordinari si tenim en compte que el museu es nodreix de donacions o cessions dels artistes, no d'adquisicions. Amb aquesta col·lecció es pot fer un recorregut molt satisfactori i il·lustratiu per les avantguardes des dels anys vint fins a l'actualitat. Així, del període anterior a la Guerra Civil, podem trobar obres d'artistes de referència com Joan Miró, Juli González i Josep Renau.

De la sacsejada artística de la dècada de 1950, facilitada per una certa obertura interessada del règim franquista, tenim el testimoni de corrents com l'informalisme o el realisme social, representades per obres del Grup Parpalló, Joan Genovés i Rafael Canogar. L'eclosió de les dècades posteriors també està representada per noms fonamentals de l'art valencià com l'recentment desaparegut Artur Heras, Manuel Boix i, per descomptat, l'Equip Crònica i l'Equip Realitat. Mentrestant, la rica producció de tendències com l'abstracció o la geometria es mostra al MACVAC a través d'Eusebio Sempere, Miquel Navarro, Soledad Sevilla, Amparo Marco i Olga Adelantado.

Una característica de la col·lecció, igual que del propi museu, és la seva projecció internacional des del local, una filosofia que fa conviure obres de Picasso, Andy Warhol i Dalí amb referents del territori com Amat Bellés, Pepe Agost, Wences Rambla i Luis Prades, o amb artistes que, arran de la inauguració del museu, van fixar la seva residència artística a Vilafamés, com és el cas de Beatriz Guttmann i Uiso Alemany. Una col·lecció completa, molt il·lustrativa, que sorprèn els visitants que desconeixen la dimensió del museu.

Exposicions temporals

A més de mostrar la seva col·lecció, el MACVAC és seu de diferents exposicions temporals, alhora que genera mostres en altres espais mitjançant col·laboracions. Entre les exposicions vigents hi ha «Horizonte. El paisaje como construcción de memoria», visitable fins al gener de 2027, o la mostra d'aquest 2026 «Fashion Art», de Manuel Fernández, coordinada amb MARTE Feria de Arte Contemporáneo.

Mentrestant, a la seu de la Fundación Caixa Rural de Vila-real, també fins al gener de 2027, es pot visitar «Magna. Un siglo de Arte Contemporáneo en el MACVAC». Altres col·laboracions han estat amb la Universidad Miguel Hernández de Elche («Gramática del trazo») o amb el Museo de Arte Sacro de Teruel, amb «Esencia. La mística de lo contemporáneo».

Quan la institució es va posar en marxa, Vicente Aguilera Cerni explicava:

«Som un museu humil, sense triomfalismes i considerablement imperfecte, però potser podem seguir demostrant que la cultura artística pot servir de manera decisiva a la millora de les condicions de vida d'una comunitat humana concreta, d'una parcel·la clarament identificable dins de la noció abstracta de “poble”».

Una aspiració convertida en realitat. Una genialitat que encara avui, moltes dècades després, desperta admiració.