Més que un dels trets més cridaners de l'horitzó d'Alpuente, l'església de la nostra Senyora de la Piedad forma part d'aquest mateix cel… però a la terra. És l'ànima de la vila. Un registre dels seus canvis al llarg del temps. La veu que reafirma la seva identitat amb cada toc de campana. Un espai sagrat construït sobre el que un dia també va ser una mesquita sagrada. Una església que s'alça sobre la vila amb l'autoritat atorgada pels segles i pel territori d'aquella antiga frontera entre els regnes d'Aragó i Castella.

La seva construcció, que va començar en el segon terç del segle XIII durant les primeres etapes de l'assentament cristià, va continuar al segle XIV en paral·lel amb l'organització administrativa reial de la ciutat. Els mestres d'obres i arquitectes van captar els últims tocs de l'estil romànic en els seus murs, alhora que incorporaven gradualment elements de la innovadora estètica gòtica, que a la regió valenciana va desenvolupar un caràcter mediterrani propi i distintiu. Els arcs de la portalada apunten enta l'alzal en busca d'a Gloria, mientres que os arcs semicirculars se stylizan con a luz que fluye a traviés d'as oberturas d'a torre y o campanar…

De fet, el campanar —un far ressonant per a la regió de La Serranía— és un reflex llunyà del gran Micalet de València. Està situat al costat de l'edifici, caracteritzat pel seu plànol octogonal i l'harmonia entre les mesures de la seva circumferència i la seva alçada. A la base, construïda amb grans blocs de pedra, encara es poden distingir les marques o signatures que van deixar els picapedrers medievals mentre hi treballaven, ja que la mateixa torre és ja una mena de petit miracle de la història, un supervivent de pedra dels incendis i l'artilleria de guerres i conflictes. I després hi ha les campanes. Les grans i les petites, amb la seva veu i aquella llengua que travessa valls i barrancs. És una veritable simfonia de so veure la 'Mater Purísima' i l'extraordinària 'Nuestra Señora de la Piedad' —fonudes el 1865 pel mestre valencià Manuel Quiles, tal com detalla Francesc Llop (2007) per a l'Associació de Campaners— ballant per l'aire.

L'exterior de l'església és un plaer i un estímul per als sentits, i l'interior… l'interior és fe; és el misteri de l'immaterial, el sentit de l'existència humana. En creuar el llindar amb pòrtic, una sola nau s'obre a un espai de contemplació i pau interior, a l'estil del neoclassicisme del segle XIX, un salt artístic que abasta diversos segles i que ens porta als primers dies de la Guerra Civil Carlina i a un terrible incendi que, cap al 1840, va destruir completament els sostres i els altars de l'església original. El resultat de la seva reconstrucció és la gran volta arrodonida que veiem avui, tot i que la seva essència medieval roman com a testimoni del pas del temps; amagades darrere del presbiteri, encara es conserven pedres ennegrides pel fum d'aquell incendi, juntament amb arcs antics que revelen com era l'església original. Aquests són només alguns dels molts secrets que amaga l'església arxiprestal de la Mare de Déu de la Misericòrdia, designada com a lloc d'interès local pel Govern Valencià. L'edifici en si mateix és significatiu, amb les seves valuoses obres d'art, tot i que algunes ara es troben en altres llocs. I la seva importància per a la gent d'Alpont també és profunda; més enllà de qüestions de fe, l'han convertit en un símbol de la seva pròpia identitat.