Linares de Mora compta amb un important patrimoni fortificat, distribuït tant per l'interior de la vila com per la resta del municipi. Durant la Baixa Edat Mitjana i l'Edat Moderna, etapes en què centrarem la nostra atenció, Linares i Castelvispal van ser senyorius de la Mitra de Zaragoza (bisbat o arquebisbat de Zaragoza, segons la data). L'any 1202, Pere II d'Aragó va lliurar aquest territori i Puertomingalvo al bisbe Ramón de Castrocol, perquè el repoblés i el defensés. Era un espai que comprenia gairebé tota la capçalera del riu Linares-Villahermosa, articulat per un tram del complicat camí de muntanya que, partint de la costa castellonenca, creuava el massís muntanyós i enllaçava amb el Camino de Valencia a Zaragoza per Cutanda, vila que també pertanyia a la Mitra.

Però l'ocupació episcopal definitiva d'aquest espai no es va materialitzar fins a l'època del bisbe Sancho de Ahones, amb la construcció, cap al 1222, dels castells de Linares i Puertomingalvo, assentats sobre antigues fortificacions andalusines.

Linares, vila fortificada

La vila de Linares, situada en un turó de fàcil defensa, compta amb un important dispositiu defensiu, integrat pel Castell i el recinte emmurallat.

El Castell se situa a la part més alta del turó. Per a establir la seva configuració, resulta especialment valuosa la descripció efectuada el juliol de 1532 per una comissió enviada per Fadrique de Portugal, arquebisbe de Zaragoza, per a avaluar l'estat de conservació de diversos béns del seu senyoriu, de la qual reproduïm alguns fragments entre cometes.

L'accés a la fortalesa es feia per una rampa en zig-zag fortificada. Cadascun dels seus trams formava un petit recinte, amb la seva porta i parapet defensiu («antepecho»), que en cas de ser ocupat podia ser batut des de les posicions situades a major altura. Una part essencial d'aquest sistema defensiu devia ser la «torre del cubo», situada a l'extrem occidental.

Després de passar per les dues primeres portes disposades a la rampa, s'entrava a la fortalesa a través d'una tercera, sobre la qual s'alçava un edifici. Al costat hi havia l'estable; i en un pati central de reduïdes dimensions hi havia la cisterna, alimentada amb les aigües de pluja dels teulats dels edificis que l'envoltaven. Molt a prop se situava el celler, on l'any 1532 s'havia guardat un petit arsenal; en ell, destacava la presència de «quatro tiros de fierro viejos, encavalgados los tres y el otro desencavalgado». Encara que en aquestes dates devien ser canons ja obsolets, aquesta referència indica que la importància estratègica del Castell de Linares s'havia mantingut fins fa unes dècades, en ser la segona fortalesa de la Mitra amb major nombre de peces d'artilleria de pólvora.

Altres instal·lacions documentades són la cuina, el forn i una presó, aquesta última propera a la porta d'accés a la fortalesa, a la torre del cubo o al costat d'ella. A més, el Castell comptava amb espais de caràcter residencial, destacant la sala de la llar de foc i tres estàncies annexes, per sobre de les quals hi havia un graner.

A la cantonada nord-oriental hi havia la «torre del homenaje», de planta poligonal. Per a incrementar el seu caràcter defensiu, a ella s'accedia pel adarve del recinte superior, mitjançant una escala de fusta que pujava fins al teulat del celler. Finalment, en la visita es cita la presència de tres «garitas», algunes de les quals estarien associades a la barbacana penjada a l'escarpa septentrional i lleugerament avançada respecte a la torre del homenaje.

L'any 1532 la fortalesa estava parcialment en ruïnes i no tenim constància que s'arribés a reparar. L'absència d'esdeveniments bèl·lics al territori va propiciar el trasllat de les funcions administratives i representatives del senyoriu a les Cases de l'Arquebisbe, situades dins del nucli urbà.

La vila també estava protegida per un recinte emmurallat, del qual es conserva part del traçat que discorria pels carrers Portal, Baixa, Empedrada i camí de Loreto, girant per la cantonada occidental fins al Castell. L'any 1330 es documenta una important fase d'obres, en la qual es van aixecar dues torres, quatre «bistorres» (torres obertes per la part posterior) i els llenços de muralla existents entre elles, estipulant-se que havia d'utilitzar-se «buen mortero e de buena arena e de buena calçina», amb «cantones (esquinas) e retro cantones de piedra picada» i amb les «sayeterías (saeteras) segunt se convinía a la obra».

Actualment es conserven tres portals, destacant la torre-porta del Portal Baix o de la Font, oberta amb arc de mig punt a l'exterior del recinte i amb arc apuntat a l'interior de la vila. També es mantenen la torre-porta del Portal Alt o de l'Hospital i l'arc del Portal Mig o Portalico, tots dos més transformats. I en una intervenció arqueològica efectuada fa uns anys es van detectar restes d'un quart portal al carrer Hispanoamérica, associat a l'antic camí de Valdelinares. A més dels portals, es mantenen múltiples llenços de muralla i, almenys, dues torres.

El patrimoni fortificat

A Castelvispal, antic municipi agregat a Linares, es conserven algunes restes de la vella fortalesa episcopal que dona nom a la població. Construïda entre 1222 i 1262, se situava a la part més elevada del turó sobre el qual s'assenta el nucli urbà, coincidint amb l'estretament que servia de límit a l'aldea medieval. En la visita de 1532 s'indica que es trobava «dirruydo en tierra», excepte «un pedaço de paret del dicho castillo de la una parte que esta bueno». Aquestes restes van quedar integrades en l'edifici que a principis del segle XX era la Casa del Curato. Actualment es conserva un mur adossat a un edifici del carrer Nova.

A més, en el terme municipal hi ha constància de, almenys, tres masos fortificats. Aquest tipus de construccions constitueixen una tipologia singular i molt minoritària dins de les masies, caracteritzada per la integració d'una torre com a element defensiu i de prestigi. Estan associades a infançons i elits rurals i, sovint, el seu conjunt d'edificacions té una qualitat arquitectònica superior i integra altres construccions poc habituals, com les capelles.

El mas fortificat més rellevant de Linares és la Masía de las Torres, situada molt a prop del límit amb Nogueruelas. Té una torre de planta quadrada, de 5 metres de costat i 8 metres d'alçada, amb una porta lleugerament elevada sobre el nivell del terra i arc apuntat de carreus, i amb múltiples espitlleres distribuïdes pels seus murs. En canvi, ha perdut el seu remat amb merlets.

En un edifici pròxim es conserven reutilitzades les peces de pedra tallada de dos remats d'una finestra gòtica geminada amb arcs trilobulats; aquests elements són acords amb la datació documental de la torre, però podrien no pertànyer-hi, sinó a un edifici de funció residencial o a una altra torre desapareguda, cosa que justificaria el reiterat ús del plural “torres” amb què es designa la masia, documentat des de 1508. Al conjunt d'edificacions també es conserva una capella d'Edat Moderna, amb arc pla de carreus coronat per un òcul, i es mantenen també les restes d'una petita espadanya.

Un aspecte que singularitza aquesta masia dins del fenomen del mas fortificat turolenc és que es tracta d'un dels dos únics casos en què es coneixen les circumstàncies de la seva construcció. El 4 de novembre de 1346, Pierre de La Jugie, arquebisbe de Zaragoza, va concedir a Petro Noves de Coera, “militi y alcaide de Linares”, el dret a construir “domus et turris” en unes masies seves. Aquesta torre havia de ser similar a la d'Eximeno Luppi de Luna, antic alcaide de Puertomingalvo, el permís del qual havia atorgat només cinc dies abans i en el qual es parla de “turris menis sive merletas” (torre amb merlets). Sens dubte, Petro Noves de Coera era un destacat membre de l'aristocràcia local de Linares i aquest permís era una cosa molt poc habitual.

La Torre Colás, situada a la vessant de la muela del Bolage de la Cañada, també degué ser una masia fortificada. Malauradament, al segle XIX i el 1929 va ser objecte d'importants remodelacions, en el decurs de les quals degué desaparèixer la torre. Tanmateix, sobre un petit ressalt rocós i en un aplanament contigu, es conserven diverses restes arqueològiques que podrien pertànyer a fases antigues de la masia fortificada i a la pròpia torre.

Finalment, la Masía de las Paulejas de Abajo, situada a la part baixa de la vessant de l'Alto del Candelar, té una estructura torreforme de planta lleugerament rectangular, de 6,40 x 5,80 m; en origen devia ser exempta i, tot i que ha perdut el seu remat superior, sembla correspondre a una torre associada a un mas fortificat.

La masia està documentada el 1570, moment en què pertanyia a Pedro Arcusa, si bé la documentació no permet precisar si en aquelles dates era una masia fortificada.

La relació del patrimoni fortificat de Linares de Mora indicada és susceptible d'ampliar-se a partir de nous estudis arqueològics i documentals, tant pel que fa a masos fortificats (hi ha sòlids indicis de l'existència d'algun més), com a l'apartat referent a construccions defensives anteriors a la Baixa Edat Mitjana.