EL REI I LA GREI. L'ARQUEBISBE FONTE EN LA INDEPENDÈNCIA DE MÈXIC

Una excepció única a Hispanoamèrica. Mentre a l'Amèrica del Sud els bisbes van ser expulsats, van morir o van fugir deixant vacants gairebé totes les diòcesis, a Mèxic l'episcopat va acceptar en bloc la transició política. Fonte va ser l'únic prelat novohispà que va decidir tornar a Espanya després de la proclamació de l'Imperi d'Iturbide.

El conflicte jurídic del Regi Patronat. En assumir els seus càrrecs, els bisbes indians prestaven un jurament especial de fidelitat i obediència al rei d'Espanya. Fonte va quedar atrapat entre el seu deure pastoral de romandre al costat dels seus fidels i la seva obligació de consciència de no legitimar amb la seva presència un poder nascut contra el sobirà.

Refutació dels judicis adversos. Navarro García rebat les severes crítiques del canonge Ángel María Garibay, qui el 1946 el va titllar de pastor covard que va fugir davant el llop deixant orfe el seu poble. L'autor demostra que Garibay va incórrer en un anacronisme, ja que quan Fonte va marxar el país celebrava la independència sota la garantia de protecció a la religió.

Revisió d'autors decimonònics. L'article també matisa els retrets d'historiadors mexicans com Francisco Sosa i Trinidad Basurto, els quals l'acusaven de sentir antipatia cap a Mèxic i de retenir indegudament el títol arquebisbal fins al 1838.

Arrels turolenses i trasllat a Amèrica. Nascut a Linares de Mora (Teruel) el 1777, Fonte es va doctorar en Dret Civil i Canònic a Zaragoza i va obtenir per oposició la canonja doctoral de Teruel. El 1802 va viatjar a la Nova Espanya acompanyant el nou arquebisbe Francisco Javier Lizana, que el va nomenar provisor i vicari general.

Carrera acadèmica i gestió econòmica. A la capital novohispana va ser catedràtic universitari, rector del Sagrario, canonge doctoral i jutge visitador de testaments, capellanies i obres pies. Des d'aquest últim càrrec va administrar considerables fons eclesiàstics destinats a préstecs per al sosteniment de la Corona.

Jutge en el procés contra Melchor de Talamantes. Després del cop realista del setembre de 1808 contra el virrei Iturrigaray, Fonte va ser designat jutge eclesiàstic en la causa seguida contra el frare mercedari Melchor de Talamantes per induir a la independència. Tot i que el va declarar culpable de sedició el març de 1809, va recomanar enviar-lo pres a Espanya per evitar l'escàndol públic d'executar un sacerdot a México, si bé el reu va morir de vòmit negre a Veracruz abans d'embarcar.

Diagnòstic social de la Nova Espanya. A petició del secretari de Gràcia i Justícia Benito Hermida, Fonte va redactar dos extensos informes secrets l'abril i l'agost de 1809 sobre com mantenir l'ordre al virregnat. Basant-se en les dades d'Alexander von Humboldt, va assenyalar que només 75.000 europeus convivien davant d'un milió de criolls.

Crítica als sectors criolls. En les seves missives va descriure gran part de l'elit criolla com a inclinada a la molícia i moguda per l'enveja envers els peninsulars, i que buscava la independència només per acaparar càrrecs i riqueses.

Recomanacions de govern i censura. Va aconsellar a la Junta Suprema que atorgués honors als americans benemérits però que reservés els llocs d'autoritat efectiva als europeus. També va demanar vigilar estretament la premsa, criticant el Diario de México de Villaurrutia i alertant de la influència de les gasetes procedents dels Estats Units, de l'Havana i de Guatemala.

Suport al bando virreinal davant el clergat insurgent. Al juny de 1812, després que el virrei Venegas publiqués un bando que autoritzava afusellar els eclesiàstics rebels, més de cent clergues van protestar formalment. Fonte va redactar el dictamen del capítol metropolità en què es donava suport a la mesura militar del virrei.

Un nomenament reial inesperat. Restablert l'absolutisme a Espanya, Ferran VII va designar Fonte arquebisbe de Mèxic el gener de 1815, ordenant-li que n'assumís el càrrec sense excuses quan ja tenia permís per viatjar a Espanya per visitar la seva mare septuagenària. Després de quedar aïllat a Jalapa pels camins tallats, va entrar a la capital el juny de 1815 i va ser consagrat l'any següent.

Política de clemència i indults. Malgrat combatre ideològicament la Constitució insurgent d'Apatzingán, va col·laborar amb el virrei Calleja per suspendre part del rigorós bando de 1812 i tancar nombrosos processos oberts contra clergues per infidència. Fins i tot va allotjar al seu palau el cabdill rebel Guadalupe Victoria i va tramitar el seu indult juntament amb el del llicenciat Rosains.

El procés contra José María Morelos. Fonte va presidir el tribunal eclesiàstic que va degradar canònicament el capellà Morelos el novembre de 1815. Tanmateix, va suplicar sense èxit al virrei que se li commutés la pena de mort i es va oposar que el seu cadàver fos mutilat.

Visita pastoral a la Huaxteca. Aprofitant la relativa calma militar, va recórrer entre el novembre de 1819 i el març de 1820 la allunyada regió de la Huaxteca, celebrant confirmacions, atraient antics insurgents i difonent la vacuna contra la verola.

Temor davant el règim constitucional. En conèixer-se el 1820 el pronunciament de Riego a Espanya i la dissolució de l'exèrcit expedicionari, Fonte va intuir que les reformes liberals debilitarien l'autoritat virreinal i precipitarien la pèrdua de Mèxic. Encara que va acatar les ordres reials publicant edictes d'obediència i creant una càtedra de Constitució, va accelerar les professions religioses abans que arribessin les lleis de supressió de convents.

El Pla d'Iguala i la consulta a O'Donojú. Després de proclamar-se el Pla d'Iguala el febrer de 1821, Iturbide va escriure a Fonte assegurant-li que comptava amb la seva influència fora de la junta projectada. Al setembre, després de la signatura dels Tractats de Còrdova, Fonte es va entrevistar amb el representant espanyol Juan O'Donojú, que li va prescriure per escrit romandre provisionalment a Mèxic però tornar a Espanya si Ferran VII rebutjava l'acord.

Tensió amb Agustín de Iturbide. Iturbide va intentar retenir l'arquebisbe oferint-li presidir la Junta Sobirana i visitant-lo de nit al seu propi dormitori per suplicar-li que no se'n anés. Fonte va rebutjar tot càrrec polític per considerar-lo aliè al ministeri sacerdotal i es va retirar cinc mesos a Cuernavaca a l'espera de notícies de Madrid.

Negativa a coronar l'emperador. El maig de 1822, en saber-se que les Corts espanyoles havien anul·lat els Tractats de Còrdova i en produir-se l'aclamació d'Iturbide com a emperador, Fonte va donar per conclosa la seva adhesió condicional. Es va negar a participar en la coronació argumentant que un bisbe nomenat pel rei d'Espanya no podia santificar una usurpació del tron.

Una sortida organitzada i canònica. Lluny de protagonitzar una fugida clandestina, va notificar oficialment la seva decisió, va deixar disposada la seva biblioteca per si algun dia havia de tornar i va recórrer parròquies de l'interior fins a embarcar al riu Pànuco el 20 de febrer de 1823. Abans de partir, va deixar nomenats governadors diocesans amb plenes facultats per assegurar la continuïtat espiritual de l'Església mexicana.

L'amparo del Concili de Trento. En les seves memòries escrites el 1829 i en les seves cartes al Papa, Fonte va justificar la seva absència apel·lant a la sessió 23 del Concili de Trento. Aquest decret autoritzava un prelat a deixar la seva diòcesi quan obeïa una ordre legítima de la potestat suprema, encarnada en aquest cas pel representant del rei patró.

Suport de la Santa Seu. Navarro García demostra que Roma mai no va reprovar la conducta de Fonte. La Sagrada Congregació del Concili va declarar legítimes les causes de la seva sortida i el Papa li va concedir rendes de l'arquestagat de València per al seu sosteniment.

Peó diplomàtic de Ferran VII. En arribar a Madrid el novembre de 1823, el monarca el va mantenir com a arquebisbe titular de Mèxic sense assignar-li cap altra seu peninsular. La Corona el va utilitzar com a símbol dels seus drets sobre una Amèrica irredempta i com a fre en les negociacions amb el Vaticà fins a la mort del rei i el posterior reconeixement de Mèxic el 1836.

Màximes dignitats i defunció. En l'etapa final de la seva vida, Fonte va presidir el Consell de Regència entre 1834 i 1836, va ser prohom del Regne, senador i va rebre el 1837 els títols d'almoiner major i Patriarca de les Indies. Després de renunciar formalment a la mitra mexicana el 1838 a petició pontifícia, va morir a Madrid l'11 de juny de 1839 als seixanta-dos anys.