Les pedres parlen (CA)

Aquesta casa, situada al costat de l'actual Corral de Comedias, va ser fundada per l'antic arquipreste de l'Orde de Calàtrava, el senyor Diego Molina, que va rebre el sobrenom de «l'Ancià». Un arquipreste és un sacerdot que, per designació d'un bisbe, té autoritat sobre un grup de parròquies de la mateixa zona. Diego 'el Vell' va utilitzar els seus béns per establir un majorat en la segona meitat del segle XVI, juntament amb una fundació benèfica. Aquest majorat consistia en un sistema per distribuir els béns de la família de manera que beneficiés el fill primogènit. D'aquesta manera, la major part de la riquesa familiar no es dispersava, sinó que només podia créixer. Un dels beneficiaris d'aquesta fundació benèfica va ser el senyor Leonardo de Oviedo, que en va rebre un préstec per comprar el Mesón de la Plaza i establir el seu teatre. Cap al 1676, el patrimoni vinculat va passar al senyor Alonso de Molina Manjón y Cañizares, casat amb María Espejo i mort el 1684, que va arribar a ostentar el títol de 'Senyor de la jurisdicció civil i criminal' de la vila de Carrión, per carta atorgada per Carles V i el Consell de Castella, a causa de l'incapacitat de l'ajuntament per retornar el préstec que havien contractat conjuntament Alonso i la casa bancària Függer. Van continuar ostentant el títol de Senyors de la Vila de Carrión fins, com a mínim, a mitjan segle XVIII. Al segle XVII, aquest majorat pertanyia a la família Maldonado Zayas, que el va retenir fins a finals d'aquell segle. Membres d'aquesta família formaven part de l'Orde de Calàbria, així com de l'Orde Reial de Carles III. Cap al final del segle XVIII, el patrimoni vinculat va passar a la família Piñuela arran del matrimoni de María Ignacia Maldonado Zayas amb Ramón Piñuela y Sánchez, originari de Madrid. A l'antiga església parroquial de Sant Bartomeu, aquesta família tenia la seva pròpia capella funerària, coneguda com la Capella de Sant Andreu, que més tard va ser rebatejada com a Capella de Nostra Senyora del Carme i que es trobava al costat de l'epístola.

Johan Von Schüren, el nom del qual fou castellanitzat com a Juan de Juren, va ser el primer factor (alt administrador) enviat a Almagro per la família bancària alemanya Függer (Fucares) per assumir l'administració dels dominis pertanyents al Gran Mestre de l'Orde de Calàtrava. (Ingressos agrícoles, ramaders i miners pertanyents al Gran Mestre de l'Orde). Aquests ingressos es van concedir a aquests banquers alemanys com a compensació pel préstec que aquest banc va concedir a Carles V per permetre-li reclamar la corona del Sacre Imperi Romanogermànic. Va arribar a Almagro cap al 1518 i hi va romandre fins que el seu gendre, Juan Xedler, el va rellevar de les seves funcions administratives el 1555. En aquesta ciutat, va construir diverses cases palatines on es va instal·lar, situades al proper carrer de Franciscas, on ara hi ha un antic molí fariner; la impressionant façana de l'edifici original s'ha conservat i es va traslladar a aquest indret al segle passat. En nom d'aquests banquers, va adquirir diversos edificis, un dels quals és aquest del número 3 del carrer de les Nieves, que va servir d'oficina administrativa i de residència per als comtes de Fugger sempre que aquests banquers visitaven la ciutat. Juren va tenir un paper clau en la reconstrucció de l'antiga Ermita del Salvador (ara de Sant Blai), on va col·locar els escuts d'armes dels seus senyors tant a l'interior com a l'exterior de la capella. Un besnet de Juan de Juren es va traslladar a les Amèriques el 1664 i dels seus descendents va néixer el 1783 Simón Bolívar, el liberador de Veneçuela, Colòmbia, Bolívia i el Perú. Dotze comèdies de Lope de Vega van ser dedicades a una altra descendent, Elena Damiana de Juren.

El senyor Pedro Castro Osorio, també conegut com a senyor Pedro Castro y de la Guerra, era cavaller de l'Orde de Calatrava i el fill petit del comte de Lemos, el senyor Rodrigo Enríquez de Castro, i la seva esposa, la senyora Teresa Osorio. Com a cavaller de l'Orde de Calatrava, va rebre l'encàrrec de l'Orde de viatjar a Roma per recollir la anomenada 'Bula del Matrimoni'. Aquest document papal permetia als cavallers d'aquesta orde militar casar-se, cosa que fins aleshores no se'ls havia permès. Va arribar a Almagro per casar-se amb la senyora Ana de Orozco, i junts van establir un majorat (una institució del dret civil per la qual tots els béns d'una família passaven al fill primogènit, evitant així la fragmentació del patrimoni familiar) en favor de la seva única filla, la senyora Francisca, l'any 1562. En aquest document que establia el patrimoni emfiteutat, el prior de Sant Bartomeu va ser nomenat garant, la qual cosa li permetia residir en aquesta casa quan els hereus no residien a Almagro. La casa pertanyia sens dubte a la família de Dona Ana de Orozco, ja que l'escut d'armes amb el seu blasó familiar apareix en un capitell de la columnata del pati interior. Actualment, la casa és propietat de la parròquia de Sant Bartomeu i serveix de residència al seu rector; la parròquia podria haver-la adquirit arran de les confiscacions efectuades al segle XIX, invocant les clàusules de l'escriptura de dotació, tal com afirma l'antic Cronista Oficial d'Almagro, el senyor Arcadio Calvo.

Poc se sap del propietari d'aquesta casa, el protonotari senyor Diego de Villarreal, tret que posseïa aquesta propietat, tal com es registra en l'escriptura de constitució de la finca dotal fundada pels seus veïns el senyor Pedro Castro, fill del comte de Lemos, el senyor Rodrigo Enríquez de Castro y Osorio, i la seva esposa, la senyora Ana de Orozco, l'any 1562. Un protonotari apostòlic és una dignitat honorífica dins de l'Església catòlica que el papa atorga a un membre del clergat en reconeixement dels serveis prestats a l'Església en els àmbits de l'apostolat, la cultura, la ciència, etc. Les seves vestidures són similars a les dels bisbes, i es diferencien en la capa que s'adjunta al barret, que és verda per als bisbes i porpra per als protonotaris. A més de la menció del seu nom en l'esmentada escriptura de dotació esmentada anteriorment, Don Diego de Villarreal apareix el 1542 com a fundador del consell parroquial de San Bartolomé el Viejo. També apareix el 1546 com a padrí, juntament amb Diego Alfonso de Madrid, en el bateig d'un dels fills de Diego Gutiérrez i Catalina Gutiérrez. I un any més tard, el 1547, també va fer de padrí en el bateig d'un fill de la parella formada per Bernardino de Villarreal y Pisa i Isabel de Obiedo. En les connexions genealògiques de les principals famílies d'Almagro d'origen jueu convers, compilades el 2018 per Valerio Fernández Simonneau i Arcadio Calvo, Bernardino de Villarreal y Pisa apareix com a fill de Fernando de Villarreal y Salcedo i la seva segona esposa, Aldonza Rodríguez de Pisa. Entre els fills d'aquest matrimoni, i per tant germà de Bernardino de Villarreal, hi apareix un Diego de Villarreal y Pisa, un clergue de Sant Bartomeu, que podria haver estat el protonotari que va fundar la casa en qüestió, ja que tindria sentit que ell, en la seva qualitat de membre destacat de l'església, fos escollit padrí d'un dels seus nebots.

Aquest palau sembla que existia des del segle XV, pertanyent originalment al senyor Diego Alfonso de Madrid, senyor de Valenzuela, que el va adquirir per compra; més tard va passar a la família Osorio Mexía, tot i que no tenim constància de quan es va produir aquesta transferència. Aquesta transferència podria haver tingut lloc gràcies al matrimoni de Gaspar Osorio Mexía, conseller perpetu d'Almagro i senyor de la vila de Valenzuela, amb Catalina de Zúñiga y Obiedo, neta de Diego Alfonso de Madrid i probable hereva de la propietat. Aquesta família de la noblesa rural es dedicava a la ramaderia. Provenien del Regne de Galícia, on estaven emparentats amb els marquèsos de La Guardia, que eren nobles d'Espanya. El propietari del palau esmentat a mitjans del segle XVIII, el senyor Gaspar Antonio Osorio y Narváez, primer marquès de Torremejía i cavaller de l'Orde de Sant Jaume, va haver de dur a terme una reforma substancial de l'edifici, incloent-hi la rehabilitació de la façana. A la façana, hi va fer representar el seu escut d'armes, que incloïa la corona de marquès (ara perduda) i la Creu de Sant Jaume, situada darrere de l'escut. El senyor Gaspar Antonio era originari d'Almagro i va ser batejat a la parròquia de Sant Bartomeu el 1688. Va ser un dels tres fills il·legítims del senyor Gaspar Bernardo Osorio Mexía i de María Josefa de Narváez, a qui el senyor Gaspar havia donat la seva paraula de matrimoni, la qual més tard no va complir, segons va informar el rector de La Madre de Dios, que va actuar com a testimoni en l'expedient per a la concessió de l'orde de Sant Jaume a Don Gaspar Osorio: «…és fill il·legítim de Don Gaspar Bernardo i Doña María Josefa Narváez, a qui va engendrar mentre tots dos eren solters, havent-se donat la paraula i promès casar-se, una promesa que no van complir…». Don Gaspar Antonio Osorio y Narváez va rebre de Carles III, per Reial Decret del 16 de desembre de 1734, el títol de marquès, en reconeixement dels serveis prestats pel nou marquès a la Batalla de Bitonto a Nàpols, en la qual, amb el seu esquadró de carabineros, va posar en fuga els cuirassers alemanys. El títol de marquès va ser posteriorment ratificat a Espanya el 10 de gener de 1735. El seu germanastre, Don José Cayetano Osorio Narváez, que ostentava el títol de Senyor de Valenzuela i ocupava el càrrec de Cap de l'ofici de la Santa Inquisició a la ciutat de Toledo, li va succeir en el marquèsat per menció expressa de Don Gaspar en les seves clàusules testamentàries. Don José Cayetano va afegir el senyoriu de Picón als béns de la família mitjançant el seu matrimoni amb la titular d'aquest senyoriu, doña Teresa Narcisa Rodríguez de Ledesma y López de Guevara. Els seus descendents van abandonar l'Orde de Sant Jaume, l'hàbit del qual havien portat diversos dels seus avantpassats, que fins i tot havien ostentat el títol de mestre d'aquesta orde, i es van unir a l'Orde de Calàtrava. A mitjan segle XX, a la mort del titular del marquès, Don Ramón de Alfaraz y Medrano, que va morir el 1936, i com que no va tenir descendència del seu matrimoni amb la senyora María Jesús Argandoña y Argandoña, l'edifici va ser donat a l'Orde dels Dominics, que el va cedir a les monges del Sagrat Sàcrament, les quals hi van fundar un internat per a noies sota el nom de Nostra Senyora del Rosari. El 2010, les monges van cessar les seves activitats docents, i des de llavors l'edifici s'ha utilitzat per a diversos propòsits. A finals d'octubre del 2015, després que les monges es traslladessin a un nou convent fora de la població, l'edifici va tornar a la propietat dels dominicans. El març de 2019, l'edifici es va vendre a un polític i empresari mexicà, que al segle passat també va adquirir el sostre artesonat de l'antiga Universitat de Nostra Senyora del Rosari. L'edifici, que ocupa tota la illa, comprèn dues estructures històriques: per una banda, el Palau de Torremejía original, i per l'altra, l'antic Hospital de las Ánimas. L'edifici de l'hospital es va annexionar al palau mitjançant un intercanvi acordat per José Cayetano Osorio, aleshores titular del marquèsat, després d'un incendi devastador a l'hospital el 1767.

Aquesta casa va ser la residència principal dels marquesos d'Añavete i de Villaytre o Villaster; la propietat va passar més tard al comte de Valdeparaíso després del seu matrimoni amb una de les descendents d'aquests marquesos, María del Padre Eterno Barona y Rozas. La primera propietària coneguda va ser María de las Virtudes Arias y Porres, que va ser la primera a ostentar el títol de marquesa d'Añavete. Aquest marquèsat va ser creat pel rei Carles II l'any 1696, en honor d'aquesta dama, en reconeixement dels mèrits del seu oncle, el senyor Manuel Arias y Porres, que va ser bisbe de Sevilla i governador del Consell Suprem de Castella. El nom d'aquest marquèsat fa referència a una localitat propera a Almagro, situada entre els actuals municipis de Granátula de Calatrava, Moral de Calatrava i Almagro, coneguda posteriorment com a 'La Caridad'. Dona Maria es va casar amb Don Andrés Antonio de Rozas y Treviño de Loaisa, cavaller de l'Orde de Calàtrava, que ostentava el títol de Comandant de Torroba i era un terratinent que, com la seva família abans que ell, es va dedicar a obtenir ingressos de les seves finques agrícoles i ramaderes. Una de les filles d'aquest matrimoni, María del Padre Eterno Rozas Arias y Porres Loaisa Oliver y Treviño, la segona marquesa d'Añavete, es va casar amb el segon marquès de Villaytre, el senyor Francisco Sancho Barona y Rozas, també cavaller de l'Orde de Calàtra i nebot de la marquesa, (ja que la dita marquesa era cosina primera de la mare de Don Francisco). El marquès de Villaytre va ser creat com a tal pel rei Felip V el 1746, tot i que prèviament havia existit amb el nom de Villaster, ostentat pel pare de Don Francisco, Don Gaspar Sancho Barona y Rozas. Una neta d'aquesta primera marquesa d'Añavete, María del Padre Eterno Barona y Rozas, que al seu torn també ostentava el títol de marquesa de Villaytre per herència paterna, va ser qui es va casar a Almagro el 1734 amb Juan Francisco Gaona y Portocarrero, segon comte de Valdeparaíso i antic ministre de Hisenda sota el rei Ferran VI. En morir María del Padre Eterno el 1755, la propietat de l'edifici va passar per herència al seu marit i d'ell als seus descendents, que van ostentar els títols de comtes de Valdeparaíso, Añavete i Villaytre, fins a la seva venda a finals dels anys vuitanta al Consell Provincial de Ciudad Real. L'edifici va ser aleshores completament renovat i llogat a la Universitat de Castella-la Manxa per ser utilitzat com a universitat d'estiu, més tard com a seu de conferències i cursos d'estiu durant el Festival Internacional de Teatre Clàssic, i actualment és utilitzat pel Consell Provincial com a residència turística. El marquès de Villaytre es va desvincular dels títols anteriors al segle XIX, a través de la figura del senyor Alfonso Manuel de Ciria y Gaona, germà del 5è comte de Valdeparaíso i 6è marquès d'Añavete. El senyor Alfonso Manuel es va traslladar a l'Havana, on es va establir i es va casar amb la cubana senyoreta Micaela Vinent y Gola, establint així una nova branca de la família al Nou Món.

La família Strozzi va ser una de les més prominents de Florència a partir del segle XIV. A causa del seu conflicte amb la família Medici, es van veure obligats a fugir de Florència i es van establir a la ciutat de Siena. A mitjan segle XV, van poder tornar a Florència i, gràcies a la fortuna que havien acumulat amb els seus negocis financers, van començar la construcció d'un palau a la ciutat, que ara és un dels palaus més importants de Florència. A principis del segle XVI, en part a causa de la seva implicació en la indústria minera, el primer membre d'aquesta família que va aparèixer a Almagro va ser Eduardo Strozzi, que va arribar acompanyat d'una altra figura destacada de l'època, el milanès Gaspar Rotulo, per fer-se càrrec de l'administració de les mines d'Almadén. Eduardo Strozzi es va casar amb Ana de Torres a Almagro, iniciant així una dinastia familiar que va perdurar a Almagro fins a finals del segle XVII. Com qualsevol família local distingida, van establir vincles matrimonials amb altres famílies prominents d'Almagro, com ara els Obiedo, els Quarta i els del Salto.

El vell graner d'Almagro va ser fundat l'any 1614 durant el regnat de Felip III per Alonso de Fuen Mayor. Aquest edifici es feia servir com a magatzem de gra. La seva finalitat era prestar gra als veïns locals necessitats i també emmagatzemar gra per a èpoques de mala collita. Més tard, també es va fer servir com a oficina de correus i actualment està en desús.

L'edifici que albergava la presó al segle XVIII es va convertir en un centre de salut a l'últim quart del segle XX. Ara és la Biblioteca Municipal Manolita Espinosa, anomenada en honor d'una de les escriptores, assagistes i poetesses espanyoles més importants d'Almagro, tant del passat com del present.

Aquesta família remunta el seu llinatge a la població de Zúñiga, a Navarra, d'on pren el nom. La branca de la família que es va establir a Almagro descendeix dels ducs de Béjar, ja que una besneta del primer duc, anomenada Juana, va venir a Almagro per casar-se amb Diego Alfonso de Madrid, fill de l'antic tresorer de Carles V, Marcos de Madrid. Un fill d'aquest matrimoni, Juan, es va casar amb Isabel de Oviedo, descendent d'una altra de les cases més notables d'Almagro, i els seus descendents van arribar a ser senyors de la població veïna de Valenzuela. Aquesta família estava vinculada als llinatges més il·lustres de la noblesa de la província de Ciudad Real, gràcies a les seves aliances matrimonials. Així, els trobem emparentats amb famílies locals tan importants com les d'Obiedo, Caballería, Vélez de Jaén, Juren, Medrano i Osorio, entre d'altres. Una branca d'aquesta família, concretament la lligada al llinatge dels Osorio, va rebre el títol de marquès de Torremejía el 1734, en reconeixement dels serveis prestats a la Corona pel primer marquès durant la Batalla de Bitonto a Nàpols. Alguns dels seus membres van ocupar càrrecs importants dins del Tribunal de la Santa Inquisició, com ara Don Antonio de Zúñiga Bravo, que va ser ministre de la Sagrada Oficina a la ciutat de Toledo i secretari d'aquest organisme a l'illa de Sardenya. Les tombes de la família es trobaven principalment a l'antiga església parroquial de Sant Bartomeu, situada al costat dels Palacios Maestrales, a l'indret que ara ocupen els jardins de la Plaza Mayor.